PERSONES SORDES

Per tots aquells que estigueu interessats en trobar més informació sobre la Comunitat Sorda que us ajudi a entenre el perquè de les respostes del qüestionari us convido a visitar la pàgina:

http://www.xtec.cat/~cllombar/plantilla.htm
(trobareu un enllaç a la dreta d'aquesta mateixa pàgina)

Aquí hi trobareu molta informació i enllaços molt interessants, a més de la possibilitat de comprovar, mitjançant uns audios com hi sent una Persona Sorda:

• què és el so, els decibels
  
• com funciona l'oïda
• proves per avaluar la capacitat auditiva d'una persona
• tipus i causes de sordesa
• graus de sordesa i com afecten a la parla i a l'audició
• les llengües de signes (diversos exemples)
• ajudes auditives
• com treballar amb un nen/a sord
• modalitats comunicatives (paraula complemetada, comunicació bimodal, bilingüe)
• necessitats educatives
• els CREDA
• el paper de la família

També hi ha més informació a la pàgina:

http://www.edu365.cat/mareipare/index_sords.htm
si obres l'enllaç "mira què dic" trbaràs un petit diccionari en llengua de singes catalana

RESPOSTES AL QÜESTIONARI

1. Una persona sorda també és muda per això els anomenem persones sord-mudes. FALS
2. La llengua de signes és universal. FALS
3. Les persones sordes no tenen problemes de lecto escriptura. FALS
4. Aprendre la llengua de singes des de petit fa que després sigui més dificultós aprendre la llengua oral-escrita. FALS
5. La llengua de signes és mímica. FALS
6. La llengua de signes cosisteix en reproduir les lletres de les paraules. FALS
7. La lectura labial permet accedir perfectament a la informació. FALS
8. Si no sé comunicar-me amb singes puc donar la informació per escrit a la persona sorda i aquesta la rebrà correctament. FALS
9. El llenuatge de signes són gestos sense connexió entre ells. FALS
   
10. Per a una persona sorda, l'educació bilingüe (llengua oral i llengua de singes) perjudica la seva adquisició de la llengua oral. FALS
    
11. Amb la llengua de signes només es poden reproduir informacions molt senzilles i resumides. FALS
    
12. La paraula complementada és el millor recurs per comuncar-te amb una persona sorda. FALS
    
13. Les persones sordes tenen una cultura pròpia. VERTADER

Un sincer agrïment a totes aquelles persones que incondicionalment van respondre i retornar el qüestionari sobre la Comunitat Sorda

- COMENTARI DE LES LECTURES (4):

- Levin, H. i Kelley, C. 1996 “¿Basta sólo con educación?” a Oroval, E. Economía de la educación. Barcelona: Ariel. pp. 183-20

- Carnoy, M 1996. “eficiencia y equidad en la formación professional y en las políticas de formación para la ocupación” a Oroval, E. Economía de la educación. Barcelona: Ariel. pp. 133-160

Levin i Kelley parlen de la relació entre l’educació i el salari. Malgrat manifesten que la relació entre més i millor nivell d’estudis repercuteix posteriorment en un millor accés al món laboral, un millor salari i per tant una major competitivitat econòmica, també manifesten que no s’ha demostrat mai que els resultats acadèmics tinguin una relació directa amb els ingressos i la productivitat.
Bé és cert, i tots hi estarem d’acord, en què actualment, un mínim nivell d’estudis és realment necessari per accedir a uns determinats llocs de treball i que la forma més legitimada alhora de realitzar una selecció de personal és comparar els currículums dels aspirants, dels quals normalment el que pesa més és la part acadèmica (que de fet, la majoria col·loquem en primer lloc seguit de l’educació no formal i per últim l’experiència laboral). Però tot i això, amb el nivell de formació no n’hi ha prou, sinó que cal tenir en compte altres aspectes també molt importants alhora de treballar com poden ser: el compromís, la capacitat de produir en grup, les habilitats i aptituds personals, l’eficàcia, les relacions interpersonals en el lloc de treball... Segons el meu punt de vista, actualment també no deixa de ser important la formació que es pot rebre dins l’empresa.

El meu treball tracta sobre les persones sordes i si extrapolem el citat anteriorment a aquest cas en concret ens adonem que no quadra de cap de les maneres. Bé és coherent pensar que l’educació que reben actualment les persones sordes ha millorat i que per tant el seu accés al món laboral també ha de ser millor que fa uns anys enrere, però quan ens fixem en la realitat ens adonem que això no és real. Fa trenta anys les persones sordes accedien a llocs de treball al mateix nivell que les oients, treballaven en empreses normalitzades, molts realitzaven professions de gran precisió com ara arreglant rellotges, bufant vidre, de mecànics protesistes dentals... en canvi actualment la seva situació ha empitjorat. Ara només aspiren a feines de neteja, de bugaderia, en una cadena de fabricació... i fins i tot moltes acaben en centres especial de treball cobrant el sou mínim interprofessional.
Així doncs, què passa amb l’educació de les persones amb necessitats educatives especials? Potser és aquí on ens adonem realment que no només n’hi ha prou amb l’educació entesa com a professionalització, sinó que hi ha molts altres aspectes que intervenen en l’eficiència, l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Per una persona amb disminució,, malgrat tingui un bon expedient acadèmic lli serà realment complicat accedir al món laboral amb igualtat de condicions que una persona “normal” , per tant és ben plausible que falta alguna cosa, i no només referent a l’educació que aquesta persona hagi pogut rebre sinó just el contrari, vers el que la societat s’hauria d’anar sensibilitzant. Això també està molt relacionat amb l’article de Carnoy on diu clarament que “Las personas disminuidas físicamente ganan mucho menos que las demás, aunque haya una gran variedad de puestos de trabajo en los cuales las minusvalías no influyen sobre la productividad”[1]
A l’igual que es demana que la formació acadèmica s’adeqüi a l’evolució que segueix la societat també cal afavorir que la formació professional segueixi el mateix procés de transformacions que viu el mercat de treball i la societat en general. És important dotar-la de més prestigi.

[1] Del mateix artícle de M. Carnoy. 1996. pàgina 138